Bescanó - Jaén - Bescanó

Quan van passar dos dies després de la festa, vaig continuar aprenent moltes coses sobre la meva àvia i vaig decidir investigar sobre l'avi de la meva àvia, estava segur que ningú s'havia interessat sobre aquest tema i volia ser el primer. Decidit vaig preguntar-li pel seu avi, el meu rebesavi.

Vaig anar a veure la meva àvia, sabia que estava fent una volta pels barris de Barcelona amb les seves amigues i que no tornaria fins les set de la tarda.

Quan va arribar la meva àvia li vaig fer unes preguntes que m'havia preparat a casa. Quan vaig acabar de fer l'entrevista, vaig concloure que l'Antonio Cano (el meu rebesavi), va néixer a Andalusia en un poble de Jaén, l'any 1885. La meva àvia m'ha explicat moltes anècdotes seves, però no entraré en detall amb les anècdotes.

L'Antonio era pouater, el pouater em va explicar la meva àvia que era qui buidava els pous morts, i m'ha semblat un ofici bastant divertit. L'àvia em va explicar que es va casar amb dues dones, però només va tenir fills amb una: va tenir 7 fills i a tots els agradava molt ballar flamenc.

En finalitzar aquesta entrevista em va donar una fotografia del meu rebesavi recollint aigua d'un pou. De camí cap a casa, em vaig fixar en la fotografia i vaig comprovar que el meu rebesavi era molt alt, tot el contrari que la meva àvia; a la fotografia, se'l veia feliç, devia ser un home extricte, seriós però a l'hora també un home amable i que disfrutava del que feia en tot moment.

Balladors de flmaenc com el meu besavi.

El meu rebasavi treballava en una oficina com aquesta.

A manera de preludi

Avui, la meva àvia ha fet vuitanta anys. La Josefa Cano Galindo està bé de salut, mira la televisió i, de tant en tant fa trobades amb les seves amigues. Vaig pensar, dies enrere, que un fet com aquest (em refereixo a complir vuitanta anys) era un esdeveniment digne de ser celebrat. La festa consistiria a anar a dinar al Gran Casino, a uns dos quilòmetres de casa, i encarregar al David, (el seu propietari), un pastís de maduixa amb les corresponents vuitanta espelmes. Per donar un aire més festiu a la diada, convidaria a tota la família perquè l'àvia pogués estar més feliç.
Aquest matí, a les onze, li han portat un ram de flors a la targeta del qual, de mà del Carlos, a banda d'una emotiva felicitació, en Carlos excusava la seva absència avui per raons de salud. A quarts de dues, ha anat venint tota la família. A les dues, hem anat al restaurant.
En el restaurant els cambrers han estat molt amables, i han tingut molta paciènia amb nosaltres, perqué amb tants de nens era díficil que estessin quiets. El dinar estava molt bo, he anat amb en David i li he dit que anessin fent els últims retocs al pastís. Al menjador imperava un gran silenci. Només se sent el xiuxiueig dels clients. Hem dinat molt bé. En el moment dels postres, un cambrer ha tirat avall les persianes de les finestres i tot el saló s'ha quedat a les fosques. Tot seguit, entra majestuós, en David, portant el pastís de maduixa amb les espelmes enceses i el deixa damunt la taula, davant de l'àvia. Ella no s'ho pensa dos cops i bufa, i tots els comensals es posen espontàniament a aplaudir.
De tornada a casa, abans de marxar, la Margarita ens ha comentat que estava molt contenta perquè tot havia anat molt bé. L'àvia ho ha confirmat: << Ha estat perfecte. Tot tan perfecte que, amb tanta gent que m'ha fet petons, m'estranya que no m'hagin deixat plena de baves>>. Me l'he mirada, estava exultant. Durant unes hores, l'àvia ha esta la protagonista absoluta. Sense voler, penso dins meu, deixem de banda els vells.
En quedar-nos sols, he agafat una llibreta i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués com havien estat els seus vuitanta anys de vida.




Aquest és el gran casino.